El procés de co-creació
Diàleg comunitari
L’abisme que separa els teatres d’òpera de gran part de la població, finançats pels impostos d’aquesta, es pot superar amb el diàleg. Però quina mena de diàleg?
Des de l’aparició de la política cultural moderna juntament amb l’estat del benestar de la postguerra, sovint només hi ha hagut un monòleg de les institucions culturals que feien servir pràctiques de seducció o, més prosaicament, de desenvolupament d’audiències i màrqueting. Aquesta política de democratització cultural pretén persuadir la gent perquè desitgi un patrimoni artístic que rara vegada es planteja la seva necessitat de canvi. És la visió d’un creient, tan segur de la seva fe que només la pot imaginar rebutjada per qui encara no n’ha entès el valor.
Evidentment, això no és diàleg, la qual cosa ajuda a explicar per què el perfil social del públic d’òpera ha canviat tan poc.
En advocar per la cocreació, Traction va adoptar la teoria alternativa de la democràcia cultural, en la qual tothom té veu legítima en la configuració de l’obra artística i la cultura d’una societat. La cocreació, és a dir, la creació d’òperes noves per artistes professionals i no professionals que treballen junts, és un diàleg, però un diàleg basat en la igualtat de drets i que va més enllà de les paraules i s’estén a tota la gamma d’expressions disponibles en les arts escèniques.
