Principis rectors

La consciència és la base de la cocreació, començant per una comprensió informada de la pràctica mateixa. La cocreació és fluida i està oberta a interpretacions, però no és només una etiqueta de moda que es pot aplicar a qualsevol forma d’obra artística que implica la participació del públic. És una manera exigent i rigorosa de fer art, perquè les seves llibertats imposen responsabilitats a les persones que decideixen practicar-la.

Però això només és el principi, també s’han de conèixer les persones amb les quals es vol treballar: la seva cultura, les seves necessitats, els seus interessos, la seva forma de vida, etc. No hi ha cap manera millor de saber algunes d’aquestes coses si no és escoltant la gent. També implica escoltar què dieu i com es podria interpretar: en la cocreació sempre sorgiran errors i malentesos, i també dilemes i tensions ètiques. Són inevitables quan les persones treballen juntes, i especialment quan unes tenen més recursos, autoritat o poder que d’altres. Però el que importa no són els desacords o els passos en fals, el més important és com es gestionen i es resolen.

La Carta de les Nacions Unides reafirma “la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat d’homes i dones”. Aquest principi d’igualtat sosté el concepte de drets humans, inclòs el nostre dret de participar lliurement en la vida cultural de la comunitat. La cocreació, que es proposa fer realitat aquest dret, depèn, doncs, de la igualtat entre totes les persones implicades.

La igualtat és el fonament de la nostra autonomia i protegeix la cocreació de caure en el paternalisme o la manipulació. Tots els participants han de tenir els mateixos drets en el procés, inclòs el dret de ser escoltat, de rebre una resposta i de retirar-se si la resposta no és acceptable. La cocreació artística depèn del fet que tothom entengui i participi en la presa de decisions. Només llavors l’obra es converteix veritablement en l’expressió del grup.

El principi d’igualtat no és simplista. No vol dir que tothom tingui el mateix paper en el procés de cocreació ni que l’opinió de tothom tingui el mateix valor. L’experiència és important, però els artistes no professionals trien formar-ne part, i si no entenen o no creuen en el que se’ls demana que facin, també poden decidir marxar. La seva veu té autoritat. Potser els seus coneixements no tenen nom ni acreditació, però poden ser fonamentals per a l’èxit de l’obra. Tant si es tracta d’un artista professional com no professional, en un procés cocreació s’ha de respectar la voluntat tothom. Això vol dir que cal assegurar-se que sàpiguen que les seves opinions són legítimes i benvingudes, independentment de les decisions que es prenguin al final.

La cocreació amb persones no professionals no és un esforç artístic de segona categoria. Si no la feu amb l’objectiu d’aconseguir el millor art del qual sigueu capaços, i a través del millor procés, us esteu enganyant a vosaltres mateixos i tots els altres. Les persones convidades a participar en una creació artística professional, potser per primera i única vegada a la vida, tenen dret a esperar que se’ls ofereixi la millor oportunitat possible. La gent sap que ha participat en una bona obra encara que els seus criteris de judici no sempre siguin els que fan servir els artistes professionals.

Qualsevol dubte que un artista no professional pugui tenir sobre la qualitat de la seva feina quedarà ràpidament resolt per la reacció del públic. Tothom és sensible a la condescendència. Ningú vol sentir que ha estat realment bé “per ser un aficionat” o “tenint en compte que no havia actuat mai en un escenari”. Aquestes paraules d’un familiar o amic poden ser suficients per destruir tota l’esperança i la confiança que una persona ha guanyat durant el procés i fer-la sentir ximple per haver confiat en el professional que li va dir que la feina que havia fet era millor del que realment era. L’única cosa que probablement s’enduran d’aquesta mena de decepció és la convicció que mai s’hi haurien d’haver involucrat. Lluny de sentir-se enfortits pel procés de cocreació, es veuen reforçats en la seva creença que la cultura no està feta per a ells i que el canvi no és possible.

Però ambició no significa treballar amb les mateixes aptituds o al mateix nivell que els artistes professionals. Està clar que un cantant sense formació no pot actuar com ho faria un cantant amb formació. La cocreació implica trobar noves maneres de fer art, i també noves maneres d’entendre’n el valor. Significa centrar-se en allò que un artista no professional pot fer, en lloc de centrar-se en el que no pot fer, i en el que potser encara no sap que pot fer.

Els artistes no professionals que s’uneixen a un projecte de cocreació fan un salt de fe a un món del qual probablement saben molt poques coses. Així que busquen l’orientació dels artistes professionals que els han animat a emprendre aquest viatge. Un guia pot aconsellar, advertir i animar, però no pot recórrer el camí per ells. La gent confia en el seu guia: forma part de la naturalesa d’aquest paper. Però la confiança es perd fàcilment si el guia no és sincer: si diu que una cosa és més fàcil del que és, o millor, la gent perdrà la confiança en ell. I la confiança, una vegada perduda, és gairebé impossible de recuperar.

Els artistes professionals han de ser escrupolosament honestos en la cocreació, no perquè la seva opinió sigui infal·lible, sinó perquè és un punt fix en el qual es recolzen els altres. Pot ser temptador animar amb opinions massa generoses, però aquests enganys benintencionats són sempre un error. La paraula del professional ha de ser fiable i basar-se en la igualtat i el respecte mutu, dos aspectes que són tan decisius per a la qualitat de l’obra com qualsevol decisió artística.

Feu el que dieu, compliu les vostres promeses i sigueu prudents amb els compromisos que adquiriu, així és com es guanya i es manté la confiança.

Les produccions d’òpera convencionals es prenen moltes molèsties per evitar tot el que pugui interferir en el procés creatiu. En la mesura del que sigui possible, intenten crear un ambient serè en el qual els artistes es puguin concentrar en el seu treball creatiu. La cocreació no és així, perquè està oberta al món. Comença convidant desconeguts a l’estudi, el taller o la sala d’assaigs, o potser autoconvidant-se als espais i a la vida d’altres persones. Com viuen les persones, les seves necessitats i costums, la seva manera de ser... Tot això enriqueix la cocreació, però també fa que el procés sigui inestable.

La cocreació exigeix capacitat de resposta a les especificitats de les situacions. La planificació i la preparació són vitals, però també ho és la voluntat d’adaptar els plans a les necessitats dels altres o als canvis de situació. Una òpera és com un transatlàntic, que segueix el seu curs pels seus propis mitjans. La cocreació és un vaixell de vela, que manté el rumb ajustant-se contínuament als vents i les marees. Les competències que es requereixen són molt diferents.

Hem comparat la cocreació amb un viatge. És una metàfora útil, perquè destaca tant la importància del viatge com la de la destinació. Val la pena emprendre el viatge, el procés. No és quelcom que s’hagi de superar, sinó que és el que dona significat al seu final. Viatjar a poc a poc requereix paciència, però les recompenses són moltes. La cocreació no acostuma a ser un procés ràpid, i menys encara si l’objectiu és quelcom tan ambiciós com l’òpera. Els artistes professionals, capaços de crear una producció nova en pocs mesos, han de canviar la marxa quan cocreen amb persones no professionals. Simplement, guanyar-se l’interès i la confiança de la gent ja pot suposar mesos de converses i familiarització. Això només és un problema si s’han fixat terminis poc realistes per finalitzar l’obra. La cocreació requereix el temps que requereix: si es precipita, serà buida i dèbil.

Tanmateix, els terminis llargs també plantegen els seus problemes. La vida de les persones canvia, no tothom pot mantenir el rumb. El final pot semblar llunyà, fora del nostre abast. La resposta és planificar escales, objectius més petits i propers que es puguin aconseguir en poques setmanes o, fins i tot, dies. Aquest enfocament gradual permet assolir objectius més petits i cada èxit en reforça les capacitats, la confiança i l’esperança per a l’etapa següent. Fins i tot quan les coses no surten segons el previst, l’efecte pot ser positiu, ja que la gent veu el que s’ha de fer i se sent motivada per corregir els problemes. Aquestes etapes són una manera eficaç de treballar cap a una destinació a la qual no es pot arribar d’un sol cop.

La Rebecca Solnit veu l’esperança com una resposta a la incertesa. Els optimistes i els pessimistes —escriu— estan igual de segurs del que passarà. L’esperança accepta que el futur és desconegut i, per tant, que està obert al que nosaltres creiem. Treballem amb esperança cap a l’art, la comunitat i el món que volem veure. La cocreació és la més incerta de les pràctiques artístiques, encara que només sigui perquè les seves variables infinites fan que sigui impossible de controlar. I, tanmateix, funciona una vegada i una altra produint constantment experiències artístiques i socialment transformadores.

L’esperança no és ingènua, però tampoc accepta excuses fàcils. La inexperiència no és una bona raó per evitar començar un projecte de cocreació, sinó que és una bona raó per aprendre a fer-ho. Amb esperança, les persones guanyen confiança, no en el resultat, que continua sent incert, sinó en la seva capacitat per trobar respostes, superar problemes i arribar a una conclusió satisfactòria.