Diàleg comunitari
El procés de co-creació
És flexible, perquè està sota el control de les persones que la duen a terme. També és susceptible de canviar a mesura que avança, ja que aquestes mateixes persones canvien a través de la seva interacció.
Es pot imaginar com un espectre que reflecteix el grau de control que exerceixen els artistes professionals i no professionals. Atès que, en el millor dels casos, la cocreació empodera, els projectes s’acostumen a moure en aquest espectre al llarg de la vida.
Les tres òperes exploratòries van adoptar enfocaments diferents de la cocreació, ja que cadascuna la va interpretar a la seva manera. Això va permetre que sorgissin molts contrastos clarificadors. Com a estudis de cas, ofereixen coneixements crucials als professionals de l’òpera que estan interessats a utilitzar la cocreació com a via cap a experiències operístiques transformadores o cap a la inclusió social.
Barcelona
L’enfocament del LICEU pel que fa a la cocreació va estar condicionat per l’envergadura de la tasca que van assumir i els riscos que aquesta suposava. Així, en aquesta òpera exploratòria, la cocreació va estar dirigida per artistes professionals, que van mantenir el control principal de la producció. Al mateix temps, van haver d’adaptar la seva pràctica i les seves expectatives de moltes maneres per satisfer les necessitats dels artistes no professionals.Un petit exemple il·lustra aquest principi. La Sala Foyer s’utilitza per servir begudes i piscolabis durant els descansos al Liceu. Per a La Gata Perduda, amb el seu repartiment de centenars de persones, es va fer necessitar per fer de camerino. De manera que el càtering es va reduir a refrescos i patates fregides que es venien per 2 € a les parades provisionals situades als passadissos.
Una pèrdua econòmica per al teatre, i no el que la gent s’espera d’una nit a l’òpera, però una solució pràctica i igualitària que va fer que el nou públic se sentís benvingut.
Cada element —des del llibret escrit per la dramaturga Victoria Spunzberg a partir de converses amb la gent local fins al vestuari produït amb ONG locals— va trobar el seu equilibri en la cocreació d’una obra de la qual tothom es podia sentir partícip. El procés de producció habitual del Liceu es va haver de modificar per donar cabuda a centenars de participants, i la representació mateixa va sorgir de la seva interacció amb els artistes professionals i entre ells.
Irlanda
En produir el que creiem que serà la primera òpera comunitària de realitat virtual del món, l’òpera comunitària de l’INO va prioritzar la innovació tecnològica i artística. L’òpera experimental de l’INO va posar a prova el potencial dels auriculars de realitat virtual per oferir una experiència artística que, tot i que clarament no és el mateix que l’òpera en directe, esdevé una gran alternativa.
La diferència amb les tecnologies d’emissió, enregistrament i streaming és que una òpera de RV no és una reproducció menys gratificant d’una cosa que ha existit en forma original. És una experiència creada per a la plataforma de RV i que només pot existir en aquesta. No és òpera —en el sentit de drama cantat sense mediació—, però tampoc n’és un eco. Una òpera de RV és una experiència artística nova que se sosté o cau pels seus propis mèrits.
El procés de cocreació va començar durant la pandèmia de la covid-19, la qual cosa va suposar que els blocs de taller de quatre setmanes que se centraven en l’escriptura creativa, la música i el disseny amb les comunitats es traslladessin a internet. El procés de cocreació va ser facilitat per artistes professionals i va funcionar molt bé per produir idees creatives, música i imatges que s’utilitzarien com a matèria primera per a la composició de Finola Merivale i Jody O’Neil.
El repte més gran per a la cocreació era l’obra de RV en si mateixa, perquè és tan tècnicament dependent com compondre música clàssica.
No va ser fàcil trobar la manera d’obrir aquests aspectes de la producció a una cocreació significativa, especialment quan poca gent de la implicada tenia una idea clara del que podria ser una òpera de RV. Finola Merivale va fer servir material que havia creat en tallers amb artistes no professionals per a la partitura d’Out of the Ordinary, va entreteixir les seves idees i esbossos sonors en la composició. També va escriure parts especialment adaptades a tres músics no professionals. La clau era continuar-ho intentant, i veure que fins i tot una tasca petita —com crear moviments amb un vestit de captura de moviments— podia donar a la gent una forta sensació d’implicació, a més d’obrir-los les portes a mons nous.
Portugal
La cocreació a Portugal va ser més senzilla, atès al nombre més petit de persones implicades i l’estreta comunitat, però la situació de la presó va comportar altres dificultats. Hi va haver temps i llibertat per explorar, i el resultat va ser una producció feta íntegrament amb les comunitats de la presó i sobre aquestes, que explicava una història desenvolupava als tallers amb els interns. Els tallers van permetre incorporar el beatbox i el rap a les representacions, mentre els joves compartien històries de pèrdua, separació i elecció, que van definir el llibret.Els artistes professionals els van ajudar a fer-ho amb el nivell més alt d’art i veritat. En aquest assaig, van ser el llibretista i els compositors els que es van haver de lidiar amb el repte de la cocreació, perquè aquí la comunitat estava quasi en el paper d’un comissariat o un client els desitjos del qual els artistes professionals havien de satisfer.
Des del punt de vista artístic, l’òpera experimental en una presó portuguesa obre nous camins en cocrear l’òpera amb quatre grups diferents que no necessàriament sentien simpatia mútua: els joves reclusos; els guardes i el personal de la presó; els familiars, els amics i els antics reclusos, i els residents de Leiria. L’òpera havia de donar cabuda a les idees, les esperances i les necessitats de cada grup de tal manera que fos artísticament convincent per a un públic que podia no tenir cap connexió amb les experiències de les quals provenia.
Els participants van intervenir en tots els aspectes dels processos de producció i cocreació, incloses la narració, la composició, el disseny, els assajos i la representació.
Pel que fa a la tecnologia, l’eina Co-Creation Stage, creada com a part de Traction, es va convertir en un mitjà per connectar aquests grups i permetre’ls cocrear junts.
